93 589 51 06
Preguntes
Oftalmologia pediàtrica:
No està demostrat que l’ús de pantalles perjudiqui la visió. Però se n’aconsella l’ús racional, dosificar-ne la utilització, fer-les servir amb bona il·luminació i que la distància de treball no sigui massa curta.
No respectar aquests consells pot donar lloc a símptomes de fatiga visual com són per exemple: mal de cap, picor ocular, que plorin els ull, etc.
És sinònim d’”ull gandul”. És la disminució de la capacitat visual d’un ull deguda a una falta de maduració d’aquest durant la infància.
El sistema visual es desenvolupa fins als vuit anys d’edat, per tant, una interferència pot provocar ambliopia. La detecció precoç en l’ambliopia és molt important per poder-la tractar adequadament.
Les causes més freqüents de l’ambliopia són l’estrabisme i els defectes de refracció (miopia, hipermetropia i astigmatisme); de manera més anòmala es deu a alteracions de la transparència dels mitjans oculars, per exemple una cataracta congènita.
L’estrabisme és una desviació d’algun dels ulls en alguna de les posicions de la mirada. La desviació pot ser vertical o horitzontal i tan bon punt es detecti s’ha de fer una exploració ocular completa per tal de definir-ne la causa.
Un ull ambliop (ull gandul) és un ull que no ha après a veure. Primer s’ha de resoldre la patologia que ha fet que es produeixi aquest retard d’un ull respecte de l’altre i després s’ha d’intentar recuperar l’ambliopia a base d’incloure l’ull sa per tal d’estimular l’ambliop.
Si es tracta abans dels vuit anys d’edat hi ha possibilitats de millorar-lo o recuperar-lo. Com més precoç és la detecció i el tractament més possibilitats hi ha de millora.
A partir dels nou anys d’edat el sistema visual està madur i la capacitat de recuperar un ull gandul és molt escassa.
Les revisions s’han de realitzar en el moment en què es detecti una anomalia visual. En nens asimptomàtics, sense problemes visuals aparents, es recomanen revisions des dels tres-quatre anys. En aquesta edat col·laboren bé per l’exploració oftalmològica i en el cas de detectar-se una anomalia, aquesta es podria tractar abans dels vuit anys, edat en què el sistema visual ha madurat.
No hi ha un mètode reconegut per evitar l’aparició i augment de la miopia en la infància. S’han de fer revisions periòdiques, sobretot en aquells nens amb antecedents familiars de miopies altes. D’aquesta manera la miopia es detectarà i es corregirà amb la graduació adequada perquè la visió sigui òptima.
La capacitat d’acomodació (enfocament) dels nens és molt forta i hi ha defectes de graduació com la hipermetropia que el nen pot ocultar i compensar amb la seva acomodació. Per veure la graduació real del nen, en aquests casos es realitza l’exploració sota l’efecte d’un col·liri que paralitza aquesta compensació del defecte i aquest es pot objectivar i mesurar. En els adults aquesta acomodació no està tan desenvolupada i aquesta exploració no sol ser necessària.
Per tant, es poden començar a fer servir les lents de contacte en el moment en què l’usuari sigui capaç d’assumir les cures i habilitats mínimes que requereixen les lentilles.
Cirurgia de la cataracta:
El cristal·lí és juntament amb la còrnia una de les lents de l’ull, la funció combinada de les dues lents (còrnia i cristal·lí) aconsegueix enfocar les imatges de la retina.
La cataracta és la opacitat o pèrdua de transparència del cristal·lí i pot ser degut a diverses causes: per l’edat, traumatisme, ús d’esteroides, congènites, etc.
Els símptomes més habituals són la disminució progressiva de l’agudesa visual, dificultat per adaptar la visió a la foscor i/o augment d’enlluernaments.
El cristal·lí un cop s’ha tornat opac no pot tornar a recuperar la seva transparència i en conseqüència genera una visió deficient, essent necessari recórrer a una intervenció quirúrgica que substitueix el cristal·lí opacitat per una lent artificial transparent.
La cataracta produeix una pèrdua progressiva de la visió. Això pot afectar de diverses maneres als diferents pacients en funció del seu estil de vida, per exemple si són conductors. Des del moment en què el dèficit visual comença a afectar a la qualitat de vida del pacient (enlluernament, alteracions visuals durant la nit, etc.) s’ha de plantejar la cirurgia.
La cataracta que no s’opera progressa i la visió empitjora. Hi ha diferències entre pacients pel que fa a la velocitat de progressió de la cataracta. El que sí que és cert és que la cataracta no millora mai si es deixa evolucionar.
Quan la cataracta s’opera es substitueix una lent defectuosa (el cristal·lí opacitat) per una lent artificial. El càlcul de la lent s’ajusta de manera que les diòptries es redueixin el màxim possible. Per tant, la graduació no serà la mateixa i serà menor que la preoperatòria, de manera que en molts casos en el postoperatori no es necessita l’ús d’ulleres.
Si s’implanta una lent multifocal la dependència de les ulleres de prop i de lluny es redueix dràsticament.
Excepte en alguns casos concrets l’anestèsia de la cirurgia de la cataracta es fa amb gotes anestèsiques i amb una suau sedació que realitza un anestesista. Amb aquests tipus d’anestèsia el pacient no pateix cap molèstia i no té un record desagradable de la cirurgia. Els pacients queden sorpresos un cop ha finalitzat la cirurgia per la manca de sensacions incòmodes.
S’ha de valorar la medicació que pren el pacient per si pogués interferir amb la cirurgia de cataractes. Normalment no és necessari retirar la medicació abans de la cirurgia.
Fins i tot no cal retirar la medicació anticoagulant degut a que la cirurgia de cataracta és una cirurgia amb un risc hemorràgic mínim.
Tenint en compte la durabilitat dels materials de les lents intraoculars i que és un material que no està sotmès a cap desgast mecànic en la posició en què s’implanta, es pot afirmar que és una cirurgia que en el futur no requerirà de cap recanvi.
En funció de les característiques de cada pacient es poden implantar varis tipus de lents.
En general són les següents:
- LENTS MONOFOCALS: Corregeixen la visió llunyana però el pacient necessitarà graduació per a la visió propera.
- LENTS MULTIFOCALS: Corregeixen tant la visió llunyana com la visió propera. Dins d’aquestes lents hi trobem les multifocals d’última generació (lents trifocals).
- LENTS TÒRIQUES: Dissenyades per corregir l’astigmatisme del pacient. Les lents tòriques poden ser monofocals i multifocals.
El principi òptic pel qual les lents intraoculars creen la multifocalitat és diferent al dels vidres progressius. El pacient amb una lent multifocal intraocular no ha de desplaçar el cap buscant els diferents focus de cerca –intermedi-lluny sinó que aquests focus es troben en el mateix eix visual i en funció d’on s’enfoqui es selecciona el focus adequat. Si el cirurgià recomana que és un bon candidat per aquest tipus de lents no tindrà aquests problemes d’adaptació.
Cirurgia refractiva:
És el conjunt de procediments quirúrgics que poden corregir els defectes de refracció: miopia, hipermetropia, astigmatisme i presbícia, que permeten reduir o eliminar la necessitat de fer servir ulleres o lents de contacte per veure-s’hi bé.
La miopia és un defecte refractiu produït durant la infància o l’adolescència que consisteix en l’allargament longitudinal del globus ocular. Per aquest motiu les imatges que normalment s’enfoquen a la retina, en el cas dels miops, s’enfoquen per davant d’aquesta. Com més allargament axial hi ha del globus ocular, hi ha un major nombre de diòptries de miopia.
La cirurgia refractiva s’ha de realitzar en ull amb un defecte de refracció estable. Per tant abans d’intervenir a un pacient s’ha d’assegurar la seva estabilitat. Això es pot constatar a través de la història refractiva del pacient. Si es comprova que no hi ha canvis en els últims dos anys i el pacient és més gran de vint anys es podrà plantejar la cirurgia.
Cada cas que fa una consulta per fer cirurgia refractiva s’ha de valorar individualment. S’han de realitzar una sèrie d’exploracions de refracció, anatòmiques i funcionals, que són les que ens indiquen si un pacient es pot operar i quina tècnica és la més adequada. Després d’aquesta exploració, hi ha algunes vegades en què es detecten pacients als que la cirurgia refractiva no se’ls pot fer, generalment perquè pateixen alguna patologia cornial que està contraindicada amb la cirurgia làser.
La cirurgia refractiva pot corregir el defecte refractiu de l’ull gandul però no aconseguirà millorar el seu sostre de visió. Si la màxima agudesa visual del pacient amb la seva graduació és d’un 40%, l’agudesa visual d’aquest ull sense graduació després de la cirurgia no passarà d’aquest 40%.
El làser Excímer, que corregeix la miopia, hipermetropia i astigmatisme actua alterant l’espessor i curvatura cornial. A cada pacient que consulta per a la cirurgia refractiva amb làser se li mesura l’espessor cornial per veure si és idoni per fer-li la cirurgia. En els casos en què la còrnia del pacient no té el gruix adequat per corregir el seu defecte de graduació i que quedi un espessor cornial final adequat, la cirurgia amb làser no està indicada. En aquests casos s’estudia la possibilitat d’implantar una lent intraocular fàquica (ICL) ja que és una tècnica excel·lent per corregir defectes refractius sense alterar el seu espessor cornial.
La cirurgia refractiva amb lents intraoculars fàquiques tampoc no afectaria en un futur a una cirurgia de cataractes. En els casos d’una lent intraocular fàquica en un pacient amb cataractes, en el mateix moment de la operació se li extreu la lent fàquica i es realitza la cirurgia de cataractes estàndard.
S’han d’evitar aquelles situacions en les què ens podem exposar a traumatismes accidentals com per exemple els esports de contacte, etc.
No és freqüent trobar canvis refractius en miops lleus o moderades després de l’embaràs, sobretot si porten estables molts anys. En miops elevades aquesta circumstància pot succeir tot i que sol ser una situació molt poc habitual.
La hipermetropia és un defecte refractiu en el qual l’ull és més curt del normal. Per aquest motiu les imatges que travessen còrnia i cristal·lí s’enfoquen pel darrera de la retina. A menor longitud axial ocular més diòptries d’hipermetropia té el pacient.
La còrnia normal és rodona, tots els seus meridians enfoquen en un punt. La còrnia astigmàtica és ovalada i en comptes de crear un punt focal, genera una línia focal. Enfocar aquella línia a la retina no és possible. Les lents que corregeixen l’astigmatisme transformen aquella línia focal en un punt focal.
Els pacients amb astigmatisme de prop i de lluny hi veuen borrós i no poden compensar de cap manera el seu defecte.
El cristal·lí té la capacitat de variar la seva forma en funció de si mirem un objecte llunyà o pròxim. És més esfèric si treballem en visió propera i és més ovalat si utilitzem visió llunyana. Això ho fa gràcies a la funció d’un petit múscul anomenat múscul ciliar.
Glaucoma:
El glaucoma és una malaltia ocular en la que es produeix un augment de la pressió intraocular deguda a la dificultat de drenatge de l’humor aquós. Aquesta pressió ocular elevada, actuant durant cert temps, produeix una atròfia progressiva i irreversible de les fibres del nervi òptic que pot portar a la ceguesa.
Només les revisions periòdiques per part d’un oftalmòleg detectaran la malaltia i el seu grau d’afectació. La presa de la pressió ocular, la campimetria monitorada i l’estudi de l’arquitectura del nervi òptic (OCT de papil·la) ens indiquen en quin punt de la malaltia ens trobem.
S’han de realitzar revisions periòdiques oftalmològiques per evitar l’aparició de problemes oculars. Han de fer-se abans dels 40 anys, sobretot si hi ha antecedents familiars de glaucoma. Com més avançada és l’edat més risc hi ha de patir glaucoma. La incidència del glaucoma a la població és d’un 3%.
En els casos en què malgrat l’ús dels col·liris la malaltia no es pot controlar es pot recórrer a tractaments a base de làser (Trabeculoplàstia làser) o a diferents tipus de cirurgia.
El glaucoma agut, aquest és un tipus infreqüent de glaucoma, en el què la pressió ocular augmenta de forma ràpida i a nivells molt elevats. Els símptomes són dolor agut, disminució de visió, ull vermell i fins i tot nàusees i vòmits. Es tracta d’una urgència oftalmològica que requereix un tractament immediat.
Podria donar-se que després de la cirurgia de cataractes en el pacient amb glaucoma la pressió ocular es redueixi i fins i tot que es requereixi una reducció en el tractament. Aquest és un fenomen transitori, és a dir que les revisions oftalmològiques han de continuar per verificar que la pressió ocular es mantingui als nivells adequats. Si la pressió ocular es torna a elevar s’haurà de tornar a començar el tractament tal i com estava abans de la cirurgia.
Retina:
La retina equival a la pel·lícula fotogràfica d’una màquina de fotos. És la capa de teixit que es troba a la part posterior de l’ull i recull els estímuls lluminosos per enviar-los a través del nervi òptic al cervell.
La retina pot patir diferents malalties: com serien el despreniment de retina, la retinopatia diabètica, trombosis venoses, la degeneració macular associada a l’edat o a la uveïtis, i altres.
Si aquestes miodesòpsies apareixen bruscament i sobretot si apareixen associades a reflexes lluminosos (fotòpsies) s’ha d’anar a l’oftalmòleg per realitzar una exploració de la perifèria de la retina, per descartar-ne alteracions.
Un despreniment de retina és la separació de la retina de la paret ocular degut a l’acumulació de fluid per sota d’aquesta.
Degut a les característiques de l’ull miop la incidència de despreniment de retina és més elevada en miops que en no miops. Per aquest motiu s’han de realitzar exploracions periòdiques per detectar alteracions de retina predisposades al despreniment de retina per realitzar un tractament preventiu.
Les metamorfòpsies, així és com s’anomena a la percepció de les línies rectes com a ondulades, poden tenir diverses causes, però en general, en aquests casos s’ha d’anar a l’oftalmòleg per realitzar un estudi de la màcula. Normalment la patologia macular és la que produeix més sovint aquest símptoma.
La màcula és la zona central de la retina i és la zona de màxima sensibilitat visual de la mateixa. Quan volem veure quelcom amb detall, ho situem al nivell de la màcula.
La degeneració macular associada a l’edat (DMAE) és una malaltia degenerativa de la màcula que provoca una alteració visual central.
En alguns pacients s’observa el creixement en l’àrea de la màcula d’una membrana fibrosa transparent, anomenada membrana epiretinal. En molts casos, aquesta membrana és molt fina i no produeix símptomes visuals. En altres casos, la membrana es va fent més gruixuda i pateix un procés de contracció que arruga la superfície de la màcula, provocant símptomes visuals com disminució de l’agudesa visual i deformació de les imatges (metamorfopsies). En els casos en què aquesta membrana afecti a la funció visual, es requereix cirurgia de l’extracció de la membrana epiretinal.