93 589 51 06
Cirurgia Refractiva
L’ull normal
L’ull humà és com una càmera fotogràfica. Tenim unes lents (còrnia i cristal·lí) que enfoquen les imatges de l’exterior sobre una pantalla o pel·lícula fotogràfica (retina).
El cristal·lí jove és una lent de potència variable de manera que en visió propera és més esfèrica per enfocar amb més potència, i en visió llunyana és menys esfèrica. Quan la imatge no s’enfoca correctament sobre la retina, havent-hi tots els mitjans transparents, ens trobem amb els defectes de refracció:
- Miopia: La imatge s’enfoca per davant de la retina.
- Hipermetropia: La imatge s’enfoca per darrera de la retina.
- Astigmatisme: La còrnia en comptes de ser esfèrica és ovalada i genera una imatge desenfocada.
- Presbícia: La capacitat del cristal·lí per variar la seva forma en funció de si enfoca de prop o de lluny es perd i per això el pacient prèsbita no pot enfocar en visió propera.
Tots aquests defectes habitualment es corregeixen amb ulleres o lents de contacte.
Amb les tècniques de cirurgia refractiva aconseguim reduir o eliminar la dependència de les ulleres o les lents de contacte per tenir una visió correcta.
Entenem per Cirurgia Refractiva totes aquelles tècniques quirúrgiques que es fan servir per corregir els defectes de refracció mencionats en aquesta secció.
Més Informació
Què és la miopia?
La miopia és un defecte refractiu produït durant la infància o l’adolescència que consisteix en l’allargament longitudinal del globus ocular. Per aquest motiu les imatges que normalment s’enfoquen a la retina, en el cas dels miops, s’enfoquen per davant d’aquesta. Com més allargament axial hi ha del globus ocular, hi ha un major nombre de diòptries de miopia.
Generalment el pacient miop presenta una visió de lluny deficient i una bona visió propera. Com més diòptries de miopia pitjor és la visió llunyana i més s’ha d’aproximar a un objecte per veure’l de prop.
Normalment la miopia s’estabilitza cap als vint anys però en alguns casos continua augmentant, podent arribar a xifres elevades de diòptries de miopia. No existeix cap marcador que ens indiqui l’estabilització de la miopia, només la història de l’evolució de la mateixa.
L’ull miop no pot compensar el seu defecte i per això la miopia s’ha de corregir amb ulleres o lents de contacte.
En l’ull miop hi pot haver alteracions de desenvolupament de la retina perifèrica associades a l’allargament del globus ocular, causant una major incidència de forats retinals i despreniment de retina. Periòdicament i especialment en els pacients amb miopies elevades se’ls ha d’explorar la retina perifèrica per detectar i tractar les lesions que predisposen al despreniment de retina.
Què és la hipermetropia?
La hipermetropia és un defecte refractiu en el qual l’ull és més curt del normal. Per aquest motiu les imatges que travessen còrnia i cristal·lí s’enfoquen pel darrera de la retina. A menor longitud axial ocular més diòptries d’hipermetropia té el pacient.
Petits graus d’hipermetropia es poden compensar amb el cristal·lí, però aquest esforç de compensació pot produir símptomes de fatiga visual, especialment en el treball en visió propera.
Les hipermetropies elevades no poden ser compensades i el pacient requereix l’ús d’ulleres o lents de contacte.
Què és l’astigmatisme?
La còrnia normal és rodona, tots els seus meridians enfoquen en un punt. La còrnia astigmàtica és ovalada i en comptes de crear un punt focal, genera una línia focal. Enfocar aquella línia a la retina no és possible. Les lents que corregeixen l’astigmatisme transformen aquella línia focal en un punt focal.
Els pacients amb astigmatisme de prop i de lluny hi veuen borrós i no poden compensar de cap manera el seu defecte.
L’astigmatisme es pot combinar tant amb la miopia com amb la hipermetropia en un mateix ull.
Què és la presbícia o vista cansada?
El cristal·lí té la capacitat de variar la seva forma en funció de si mirem un objecte llunyà o pròxim. És més esfèric si treballem en visió propera i és més ovalat si utilitzem visió llunyana. Això ho fa gràcies a la funció d’un petit múscul anomenat múscul ciliar.
Aquesta capacitat de variar la seva forma per la contracció del múscul ciliar es va perdent al llarg de la vida, a la vegada que el cristal·lí perd la seva elasticitat i augmenta la seva rigidesa. Al voltant dels 42-45 anys és quan la feina sobre la distància de lectura no es pot realitzar correctament i per enfocar de prop el pacient prèsbita tendeix a allunyar l’objecte per poder-lo enfocar.
La presbícia és el defecte de refracció més comú ja que afecta al 100% de la població a partir de la dècada dels quaranta.
Al voltant dels 50-53 anys s’ha perdut tota la capacitat per enfocar de prop i la presbícia s’estabilitza.
La presbícia es corregeix amb ulleres de potència positiva que van sent de major potència conforme la capacitat d’enfocar de prop es va perdent. Recentment en alguns casos es poden fer servir lents de contacte progressives.